Academia D´Idiomes Invisibles (Catalán)

Llibre de poemes guanyador del Premi Joan Perucho Vila d’Ascó 2014, prologat per Cèlia Sànchez-Mústich i dividit en tres apartats amb un total de 51 composicions. «Cal dir que el títol d´aquest llibre ens dóna pistes interessants sobre el seu contingut: acadèmia ens remet a una atmosfera de quotidianitat sense descartar el batec filosòfic d´una altra acadèmia de connotacions més platòniques; idiomes invisibles ens fa pensar en el gust pel joc de la paradoxa i l’enigma, i amb la suma de tots dos conceptes preveiem, i ho encertem, que, en aquestes pàgines, hi circularà l’humor. Però si algú pensés coses més estranyes s’han vist que quotidianitat més joc més humor equival a poesia de menys volada o exempta de cruesa, aquests poemes haurien de tombar-li el prejudici cap per avall. Perquè la poeta Anna Bou avança, ferma, fins a tocar l’ànima i enfonsar-hi la mà, encara que cremi, i la mà ens deixa l’empremta d’una veu poètica alhora entremaliada i profunda. Una veu que funciona com un radar capaç de detectar i atrapar els objectes, éssers i conceptes més diversos i congriar-los, talment un sistema planetari, perquè desprenguin un sentit revelador en orbitar-se entre si.» Libro de poemas ganador del Premio Joan Perucho Vila de Ascó 2014, prologado por Celia Sánchez-Mústich y dividido en tres apartados con un total de 51 composiciones. «Cabe decir que el título de este libro nos da pistas interesantes sobre su contenido: academia nos remite a una atmósfera de cotidianidad sin descartar el latido filosófico de otra academia de connotaciones más platónicas; idiomas invisibles nos hace pensar en el gusto por el juego de la paradoja y el enigma, y ​​con la suma de ambos conceptos prevemos, y acertamos, que, en estas páginas, circulará el humor. Pero si alguien pensara cosas más extrañas se han visto que cotidianidad más juego más humor equivale a poesía de menor vuelo o exenta de crudeza, estos poemas deberían tumbarle el prejuicio boca abajo. Porque la poeta Anna Bou avanza, firme, hasta tocar el alma y hundir la mano, aunque arda, y la mano nos deja la huella de una voz poética a la vez traviesa y profunda. Una voz que funciona como un radar capaz de detectar y atrapar los objetos, seres y conceptos más diversos y congriarlos, como un sistema planetario, para que desprendan un sentido revelador al orbitarse entre sí.»